conversación conmigo

Ayer me habló mi conciencia. Me dijo:

"Y la verdad es que sigues igual. Tu vida social se amplía, maduras a nivel personal, aprendes cosas nuevas. Pero vuelves, un día vuelves y te das cuenta de que tú has cambiado, pero ese cambio pasa inadvertido porque todo cambia. Y ahí te encuentras, en ese espacio confuso entre el efecto mariposa y el círculo vicioso, tembloroso, con miedo, dibujando tu futuro en una nebulosa de neuronas sin obtener beneficio alguno. Sigues siendo el mismo imbécil que un día escapó de su genialidad."

Entre tanto, me pregunto si todo está valiendo la pena.

"Hipócrita. El mundo gira de la misma manera por mucho que te evadas de él. La gente evoluciona, mejora, se degenera y ese es el juego que hay que seguir. Ahora has vuelto y te has dado cuenta de que han cambiado cosas." ¿O sigue todo igual?

"¡Qué más da! Todo igual o todo diferente. Es lo mismo, es la misma mierda. Relativo, joder, relativo. Todo depende de la lente con que mires las cosas. Pero no te cuestiones si ha valido la pena. Has hecho lo que querías. Y eso es lo que importa. Eres libre, te sientes libre, y si el mundo cambia o no, no es tu puto problema. Tu libertad es la que da alas a tu vida, es ella quien puede marcar un antes y un después, es ella quien determina tu posición. Y tu libertad eres tú. Si te escondes, la oprimes; no vuelas. Dentro de unos días volverás. ¿Para esconderte?"

No.

"¿Para evitar?"

No.

"Para evolucionar?"

No.

"No hay finalidad. Hay causalidad: te vas porque eres libre y lo has decidido así."

el camino

Con el paso de los años me doy cuenta de que muchas personas han pasado por mi camino, unas me han acompañado en mis pasos de alegría, de tristeza. Otras han sido la sonrisa de complicidad, otras el hombro sobre el que llorar, otras han sido la risa de un momento efímero, otras simplemente el compromiso, otras han caminado por una vía paralela y nunca hemos llegado a coincidir. Durante ese camino, muchos de mis compañeros de viaje han querido juntarse conmigo y yo con ellos, otros han decidido distanciarse. Unos me han demostrado que la amistad va mucho más lejos de las diferencias, que un abrazo puede transmitir un millón de sensaciones que el lenguaje no puede describir. Otros me han hecho ver que de vez en cuando no va mal girar la vista y mirar atrás para prevenir las puñaladas traseras. En cierto modo, para bien o para mal, todos los que han pasado por mi camino me han enseñado algo. En esta nueva etapa de mi vida que estoy a punto de empezar espero seguir encontrándome gente y seguir aprendiendo cosas nuevas a cada paso que dé en ese nuevo país que me acogerá durante un nuevo año de mi vida.

Eggs

After that it got pretty late, and we both had to go, but it was great seeing Annie again. I... I realized what a terrific person she was, and... and how much fun it was just knowing her; and I... I, I thought of that old joke, y'know, the, this... this guy goes to a psychiatrist and says, "Doc, uh, my brother's crazy; he thinks he's a chicken." And, uh, the doctor says, "Well, why don't you turn him in?" The guy says, "I would, but I need the eggs." Well, I guess that's pretty much now how I feel about relationships; y'know, they're totally irrational, and crazy, and absurd, and... but, uh, I guess we keep goin' through it because, uh, most of us... need the eggs.

I think about the eggs sometimes. Are they really necessary? Why do we keep self-damaging and dealing with the unbearable just for the sake of the fucking eggs?

Nothing Fails

Someone told me once that whenever there was a doubt, the answer was always ‘no’. That is supposed to be applied to every single doubt coming up in life. Failure to agree with this led me to make the biggest mistake I ever made. I thought I could live with the doubt but it turned out to be impossible. Eventually I said ‘no’, but it was a little bit too late. Time heals the pain away, but it cannot remove all the tiny thorns stabbed in the soul. Some will remain forever, and when they hurt, then memories that slept back at the mind come to the front.

Life would be much easier if there was only one path. No hesitation, no wondering. Because making decisions is a whole lot more complex than we might think. It is not just the right decision that has to be taken, but also the right time to do so. The right thing three minutes late is no longer right. And besides, the right thing on time may affect negatively upon someone else.

All the decisions we make are the basis of the way we follow. We must acknowledge that making up our minds may be dangerous, but we cannot do anything but resign and keep on deciding. After all, pain (finally) goes away and who knows... perhaps we find an opportunity to sort out wrong decisions some miles further on in our lives. Because I believe that in the end nothing fails.

Ho has de saber. Ja no ets ningú, per a mi no existeixes. Vas ser important, vas moure els meus fils i em vas fer presoner d'un camí que no estava convençut de voler seguir. Esperar-te va ser l'error més gran que vaig cometre: apareixies poc a poc, sempre creant-me més dubtes. I la teva resposta sempre van ser els punts suspensius, la indiferència. Mirar-te ha fet que m'hagi saltat detalls importants de la meva vida, paisatges que potser contenien l'espurna que m'hagués fet més feliç molt abans. Ara sóc jo qui et subjecta, qui et reté i qui no et tem.

Tengo entre mis manos
el futuro de los míos
la derrota del pasado
el triunfo del olvido
luz entre mis ojos
la mirada incandescente
la que ya no tiene miedo a la muerte

Voy cruzando espejos sin mirar
no hay nada peor
que caer en el qué dirán,
no eres tú, no eres tú, no eres tú
el dueño de mi identidad,
lo tengo entre mis manos
lo tengo entre mis manos

Libres, La Sonrisa de Julia

pain

Quan el dia es fa llarg i la nit, la nit és per a tu sol,
quan estàs segur que ja n'has tingut prou de la vida, resisteix,
no et deixis anar, perquè tothom plora i pateix algun cop

(Everybody Hurts, REM)

El silenci de vegades és l'arma verbal més destructiva que existeix. L'usem creient que no fa mal, que és inofensiu; però en realitat és un element letal i perillós. De vegades el silenci és la solució fàcil, la que pensem que funciona més efectivament, però el cert és que fereix per dins: els sentiments que no poden sortir a l'exterior es queden atrapats al nostre interior i ens corroeixen, no ens deixen respirar amb tranquil·litat. I el pitjor és que hi ha gent que pot patir amb el silenci aliè.

Hear you listening
To the silence
Coming closer
Now further away

(...)

And honey please don't stop
Your talking
'Cause there's a feeling
Won't leave me alone

Nightblindness, David Gray

time for heroes

Una filosofia de vida. Tots busquem una manera, un camí. Cal, però, trobar-lo? No és possible caminar per camins alternatius? Avui no parlaré jo. Deixo tot el significat de l'existència humana en mans de The Libertines. Van triar una via equivocada... si més no poc ortodoxe, però la seva desviació del camí va fer que hagin creat cançons com la següent. Després de llegir-la molts cops, he aconseguit trobar el significat que crec que vol transmetre. I des d'ara en endanvant, s'ha convertit en el meu himne. Perquè ara és time for heroes.


Did you see the stylish kids in the riot
We were shovelled up like muck
Set the night on fire
Wombles bleed truncheons and shields
You know I cherish you my love

But there's a rumour spread nasty disease around town
You caught round the houses with your trousers down
A headrush in the bush
You know I cherish you my love

Tell me what can you want now you've got it all
The whole scene is obscene
Time will strip it away
A year and a day
And Bill Bones, Bill Bones knows what I mean
He knows it's eating, it's chewing me up
It's not right for young lungs to be coughing up blood
And it's all , it's all in my hands
And it's all up the walls

Well the stale chips are up and the hopes stakes are down
It's these ignorant faces that bring this town down
And I sighed and sunken with pride I passed myself down on my knees
Yes I passed myself down on my knees
Time for Heroes, The Libertines

losing my mind

No sé què fa que els meus dits tornir a escriure en aquest blog que vaig començar fa molt de temps. Ganes d'experimentar el passat, desig irrevocable d'olor a tardes de setembre, una màquina del temps a un moment perdut de la memòria. Prefereixo, però, no obrir els ulls per un moment i suprimir tots aquells records que tenia plasmats aquí. Prefereixo mirar endevant i construir un nou camí.
Hi ha vegades en la vida en les que hem de prendre decisions que van més enllà de la nostra perspectiva, la tria de les quals se'ns escapa de les nostres possibilitats de comprensió. És només el temps qui ens otorga una medalla o ens gira la cara, però sigui com sigui, és clar que no es pot tornar enrere i desfer l'opció escollida de la mateixa manera que es pot fer amb els records.
Necessito un canvi d'aires, potser. Sé que trobaré a faltar moltes coses, molts records vindran a la meva memòria cada minut de la meva absència, però l'espai, la distància, són vitals i necessaris de tant en tant. Corro el risc de perdre moltes coses pel camí, però estic disposat a lluitar una lluita que fa temps hauria d'haver començat però que vaig abandonar per no saber valorar les coses que es tenen.

Well I've gotta get out of this place
I got this feeling all around me, yeah
I've, I've got to escape cause I know you can't stand me, yeah
We're jetting round the sun in Caribbean
Now the shores of Eve Lucia

Losing Your Mind, Razorlight